(Avui l’Eugeni m’ha gravat amb el seu mòbil, un àudio el text que transcriu a continuació, i en vídeo que veieu aquí dalt)
Avui he parlat amb el metge i l’infermera del Pades de la meva situació. Els pregunto quan pot durar aquesta situació anormal, i diuen que no ho saben. Que poc ser llarga o curta. A mi em desagrada perquè no té sentit. Això em produeix un malestar. Pensar cada dia en una cosa que no té sentit em cansa i em molesta o en causa patiment. Penso que si això no es pot arreglar, és millor posar fi a la vida.
Dit d’una manera tranquil·la, com quan t’alliberes d’una situació que et fa mal. M’allibero i prenc el sentit, perquè la vida ja l’he viscuda i la mort subratlla aquests tres objectius que em fan patir perquè no els puc complir.
El primer és l’objectiu d’aconseguir que Catalunya sigui independent, perquè tota la gent que ve o pugui venir a viure aquí sigui feliç i aconsegueixi una vida òptima amb nosaltres.
El segon és una cosa semblant, que Santa Coloma tingui un centre o una veu que recordi les misèries del món i la nostra necessitat de comprometre’ns per evitar el patiment de la gent.
I el tercer és viure jo aquest camí obscur de la fe i acompanyar-hi els amics, la gent, com més millor. Un camí de la fe il·luminat per l’exemple de Jesús i que a mi em porta a través d’ell a la creença que finalment hi ha un Déu que ho pot tot. Accepto la possibilitat que no hi sigui, Déu, però equiparant per igual les possibilitats que hi sigui com que no. Perquè, què vol dir Déu? Vol dir que hi ha una capacitat de dirigir tot cap a un fi. Jo crec que el món no és el fruit d’un joc de daus, com deia Einstein, sinó d’una intel·ligència.
Comprovat que no tinc dolors ni patiments físics, el metge del Pades m’ha dit que vindrà una psicòloga per avaluar els meus altres dolors, que qualifica de patiments morals.
Quan vingui la psicòloga li diré que la vida ha perdut per a mi el sentit, perquè no puc fer res de tot això que per mi és fonamental. No tinc una perspectiva de quan acabarà aquesta situació incòmoda que em fa patir tot sovint. Cada dia quan en canvien, en renten, pateixo. Això és un fet real, el patiment. No és una impressió. Per tant, adéu. Ja són molts anys els que he viscut. La gent mor per qualsevol ximpleria. Atropellats per un patinet. Jo no puc morir per una falta de sentit de la vida?
T’entenc perfectament, Jaume. M’has fet recordar al meu pare que quan aquest estiu va ingressar a l’hospital em deia: “Quan s’acabarà, això?”. En aquestes circumstàncies, ajudar a marxar (molt més en el teu cas, que marxes cap a un “altre món”) és el millor que pot fer la “ciència”. El dia 16 de desembre faig altre cop el recital amb cançons de Raimon. Et dedicaré una cançó. La que sigui més escaient… Rep una gran abraçada, Jaume!
Comparteixo el teu pensament, Jaume, i comprenc el teu patiment, el dolor que representa l’espera, sense l’esperança de viure allò que desitges per als que encara esperem…
Des del Centre Excursionista et tenim i et tindrem present, amb gran estimació per tot el que hem aconsseguit amb la teva participació. Rep una forta abraçada, per sempre!
Comprenc el teu patiment en aquest estat físic sense sentit que s’allarga i estira sense donar fruit que consoli l’espera en aquesta entrada a una altra “dimensió” quan aquí ja no pots continuar.
Com diu l’Albert, jo també me’n recordo dels meus pares i faig les seves paraules i les teves meves per unir-les al record i realçar el sentit de la vida de donar i rebre, el sentit de l’amor ple.
T’estimo Jaume!
Bon dia, no se si em recorda, de jove anava a l’església del Fondo i a les convivències, amb Esther i Santi Buils amics meus i de la meva germana, penso amb la manera d’enfocar el camí cap a Déu i encara recordo l’església plena de joventut. Sovint recordo amb enyorança aquell temps, ara quan un es fa gran i veu la situació de aquest món de vegades penso potser estaria bé la mort així ens podríem alliberar, però rectifico i penso que és egoista per la meva part. Segur que faria patir algú. La vida en certa manera es maca, tanqui els ulls i pensi positiu perquè encara hi ha persones que pensen en vostè i segur que el trobaran a faltar. Rebi una forta abraçada.
Hola Jaume. No deixes de sorprendre’m fins al final eh…!?
M’he imaginat de gran, o no tan gran, que quan sigui una nosa pels altres, quan no tingui el cap a lloc, voldria que em deixessin anar o directament em fessin una “empenteta”… Però quan et veig amb el cap tan clar, capaç encara que sigui amb mitjancer, escriure al Capvespre, no sé què decidiria jo en el teu lloc sincerament. Així i tot, és evident que és una elecció del tot personal, feta a més des del cap, el cor i l’ànima.
T’ESTIMO MOLT TIET!! Amb tots els teus germans, el pare, el Manuel, el Narcís i l’Abelard, heu estat un exemple i camí a seguir. Gràcies per tot!
Trobaras el meu comentari al correo electronic que t’he enviat. Es una mica llarg i no el repeteixo aqui. Ja t’el llegira l’Eugeni. Molt maco el video. Gracies.
Ets tu i només tu qui sap què n’has de fer amb el que et queda de vida. Des de fora sempre es vol allargassar aquest fil que ens uneix al món. Si dubtes, sàpigues que quan te’n vagis, sigui quan sigui, som molts els que trobarem a faltar les teves reflexions…
Jaume, dels tres objectius que parles només hi ha un que depèn de tu. Els altres, seguirem lluitant fins aconseguir-ho seguint l’estela que ens deixes. I si, malgrat les adversitats ho aconseguirem, i quan ho fem et recordarem. Una Catalunya lliure, sobirana i justa, i una Santa Coloma de Gramenet igualitària i al servei de la gent sense distinció.
Jaume, les teves paraules i fets són lliçons de saviesa. Només vull manifestar-te que pensem en tu i et desitgem el millor. Joan i Mercè