Deixo almenys per un o dos dies els comentaris sobre la situació política en la que es troba el país. Vull esperar veure com es van situant les coses, sobretot cap a on apunta Junts, i què fa l’ANC. I per escapar-me’n, me’n vaig, imaginativament, a la Vall Ferrera on he passat dies extraordinàriament feliç. I m’aturo en pobles tan petits com Alendo (dues cases i quatre veïns) i Tor (tretze cases habitades només en el bon temps).

A Alendo m’estic una bona estona contemplant la molt humil esglesiola, antiga parròquia del poble. M’agrada pensar en els molts segles que va servir a la petita població, penjada al còrrec de la muntanya, com si estigués a punt de caure al fons de la vall. Són molts anys de alimentar-se d’una saba mil·lenària, com es llegia en tots els pobles de la vall: tots fa més de mil anys que ja existien i jo em dic: això ¿no és un humus que marca la gent?

I si no, com ara podem parlar d’herbes autòctones, d’animalons del país, fins i tot de burros de raça catalana, com els que apareixen amb dos nebots meus, i u altre com si volgués anar a missa, ara que ja no hi ha  feligresos, encaminant-se cap a l’esglesiola?

Viure a prop de la terra! Sentir el país com l’aire que respirem.