La vida és molt complexa. Ahir les televisions parlaven dels mals que estan fent els aiguats a Catalunya, i insistien en l’escalada de la guerra de Rússia contra Polònia i en el deteriorament de l’economia, i jo en una glosa del capvespre reflexionava sobre el Mal. Però avui –si  la pluja ho respecta—la ciutat surt de festa grossa al carrer. És la Mercè, el dia de la patrona de Barcelona, que ens recorda la gesta humanitària de l’orde dels mercedaris creada per Ramon de Penyafort, amb la protecció del rei Jaume I. Monjos que recaptaven diners per pagar el rescat de gent cristiana, que havia estat feta presonera dels moros, una obra de caritat en la que més d’una vegada el monjo s’intercanviaven amb el presoner.

Una gran empresa, la dels mercedaris però penso que de favors i obres bones la vida n’està plena. De vegades són fets petits, com el goig que vaig tenir ahir anant a dinar amb el meu nebot Jordi i la seva esposa Mariluz. Van tenir la delicadesa de dur-me al restaurant la Dama, dels baixos de la casa Sayrach de la Diagonal. Ho vaig viure amb profunda emoció. Ara que per l’edat, la malaltia i per la mort del meu darrer germá Manuel fa dos anys he perdut el llaç que m’unia al passat familiar, vaig viure-ho com un retorn sentimental al meu passat.

No és rar que els catalans quan ens fan un favor o ens donen una cosa bona, ho agraïm dient mercès, o moltes mercès. I ho diem molt sovint perquè de coses agradables també en vivim moltes. Per això m’agrada que tot i el pes del Mal es conservin festes com la de la Mare de Déu de la Mercè, i que es recordi la gesta humanitària que hi ha darrera de la patrona de la ciutat, i que la gent surti al carrer i visqui la festa amb una explosió d’alegria.

Que hi ha un temps per a cada cosa. També per riure.