Estimadíssims Manel i Albert, permeteu-me que iniciï la glosa d’avui fent referència als vostres comentaris al meu capvespre titulat “Al carrer”. Sembla que a tu, Manu, et preocupa el desànim ocasionat pels partits independentistes. Que el guirigall que venen protagonitzant desanima molta gent, és cert; és més, el govern espayol amb la repressió ja ho volia, això. Però nosaltres no podem deixar que ens influeixi aquest desànim de molts, no creus? I això d’ampliar la base, Albert, no acabo d’entendre com es pot aconseguir amb un govern que a les bones mai acceptarà perdre Catalunya. I e pregunto si no valores massa poc el quèe significa per Catalumya –i per Espanya!– l’1 d’Octubre. En l’escrit “Al carrer” convidava els amics que no es fixessin en les deficiències dels partits independentistes i en el desànim, sinó en l‘objectiu tan gran que perseguim.
I recalcava la importància de la fe en la victòria. Tu, Manu, saps molt bé que quan es juga un partit cal sortir al camp amb el convenciment de guanyar, i, com deia el gran Cruiff, cal sortir “a divertir-se” i a donar-ho tot, oimés quan l’equip –que som nosaltres– ha arribat tan lluny com és aplegar més de dos milions de ciutadans al carrer, on ens vam mantenir ferms, malgrat la brutal càrrega de la policia. A mi m‘emocionava veure gent gran, la velleta que va sortir del col·legi electoral improvisat, o els pares amb els seus nens petitons, pels quals volen una Catalunya millor… ¡I la gent aplaudint! A qui?
Aplaudien al poble. Ens aplaudíem a nosaltres mateixos en constatar lo perseverants i forts que som, després de més de quatre-cents anys d’implacable persecució. No aplaudíem cap partit ni anàvem contra ningú, ni esperant un diàleg impossible amb Espanya, segurs, però que l’obligarem a pactar. Jo us convidava als lectors a sortir al carrer diumenge vinent amb l’encomanadissa força interior que ens ve dels molts anys de lluita i d’haver assaborit la victòria en la gran epopeia l’1 d’Octubre, no igualada per cap altre país.
I us pregunto: ¿podem trobar força més gran que la fe en nosaltres i en el poble?
Gràcies per citar-me, Jaume. Afegeixo algun matís. Per a mi l’1 d’octubre és molt i molt important. És un exercici d’autoorgantizació popular bestial. I de conjuminació entre aquest sector del poble (al voltant d’un 40% de la població) i l’administració catalana. Un exercici, alhora, de desobediència civil massiva. Enfrontant-se amb mètodes no-violents amb la violència policial. Però no va tenir prou força (no la podia tenir només amb un 50% de la població per la independència; amb un estat fort en contra; amb una UE donant suport a l’estat) per imposar la independència. El resultat de la votació (un 43% de participació) no legitimen de cap manera la independència. Respodre a això amb l’optimiste de la voluntat està bé però resulta escassament operatiu. Des del meu punt de vista, cal cercar una estratègia que ens proporcioni més bons resultats. Quina podria ser, a parer meu, seria llarg d’explicar. I inútil, perquè no sembla que a hores d’ara ningú pugui estar interessar en una estratègia com la que jo podria predicar.
Estimats Albert i Jaume. Jaume, no, no estic gens desanimat, en tot cas emprenyat amb l’estat espanyol i decebut amb els partits polítics independentistes. Jo afegeixo el meu granet de sorra i em rebel·lo contra aquest desànim que sovint veig, i animo a estar desperts i espectants. Amb l’Albert coincideixo que tot el que sigui sumar i créixer sempre és bo. El que no és tan clar es com transformar aquestes paraules en fets. M’agradaria sentir/llegir les teves propostes. Tampoc oblidem que el 1-O, perquè així ho van manifestar els seus líders, el que cercava era empentar al govern espanyol a seure a una veritable taula de diàleg per pactar de tu a tu un referèndum legítim. I tots coneixem bé el resta de la
Història…
No defallim i seguim endavant!
Una abraçada a tots dos.
Hola Manel. Crec que el primer que caldria fer és busca els elements tàctics que ens puguin unir (als partits “independentistes”) i mantenir un cert respecte cap a l’existència de discrepàncies. Un exemple: la negociació amb l’estat espanyol. Està clar que ERC, Junts i CUP no ho veuen igual, això. Bé, doncs deixem que cadascú faci el seu camí enlloc d’entestar-nos en convèncer (sí o sí) als altres. El temps i els vots ja diran la seva. Però sí que ens podríem posar d’acord en una llista important de reinvindicacions que tots considerem importants: la transferència de Rodalies, una aprotació financera de l’esta més contundent, treballar perquè el català es pugui utilitzar a la UE, anar a més ràpid en les infraestructures del corredor mediterrani, etc. No es tractaria que es deixés de banda l’exercici de l’autodeterminació, l’amnistia o la defensa de la independència (en aquest darrer cas, cadascú amb diversos plantejaments). Fins i tot en aquestes reivindicacions hi podríem afegir, possiblement els comuns. Veig claríssim que això ens resultaria benefició. Però crec que no passarà, perquè ERC i Junts només pensen en aconseguir l’hegemonia d’aquest espai i desprestigiar a l’altre. Mala sort!