Entrem en la setmana decisiva, el diumege11 de Setembre és el gran dia per tornar a sortir al carrer i cridar ben fort que volem la independència. Un objectiu que molts –sobretot els polítics madrilenys i fins i tot molta de la gent ben situada a casa nostra que només pensa en el diner, voldrien donar per superat, i s’escarrassen per fer creure que el problema català ja no existeix.

Un problema que és un abús de poder dels qui voldrien una Catalunya dòcil, dins d’una Espanya que viu encara del franquisme, hereu de la pretensió imperialista borbònica d’acabar amb la nació catalana.

Ara, quan ja al terme de la meva vida repasso els ideals que he perseguit i per als quals he treballat sempre, constato que en primer lloc figura el de la Catalunya lliure. Ho vivia de petit quan m’obligaven parlar en castellà, i de jove, quan fins ens prohibiren les sardanes. I em preocupà de gran quan recalà a Catalunya l’enorme onada migratòria espanyola, que el govern espanyol pretengué aprofitar per castellanitzar-nos, important-li un bledo la difícil vida que els tocà afrontar. I em rebel·la avui la dura, la desvergonyida i sibil·lina repressió amb què tracten l’independentisme, com acaba de reconèixer l’ONU. I pregunto: ¿hi ha res més útil per a la gent que fer un estat modern, just i solidari?

Doncs això! Diumenge tots al carrer, i no contra ningú, sinó per a la victòria final. Que ja és l’hora, redeu!