En mig de tantes notícies desagradables com ens transmet cada dia la televisió en vaig sentir una que m’ompli de goig: la curació de la Saray, una nena navarresa d’onze anys que ha recuperat la salut gràcies a l’equip mèdic de la Vall d’Hebron. La nena havia agafat un constipat que derivà en una grip i després en una pulmonia que es complicà extremadament, fins al punt que hauria mort. Calia connectar-la a una màquina que oxigena la sang fora del cos, un aparell que a l’Estat només tenen uns pocs hospitals, per la qual cosa van decidir traslladar-la a Barcelona.

Mai no s’havia fet un trasllat d’un risc tan alt, per al qual es prengueren tota mena de precaucions sota la supervisió del Doctor Balcells. S’havien de cobrir més de 300 quilòmetres. Abans del trasllat van estar tres hores de coordinació logística, després en gastaren quatre per estabilitzar la nena i després, les set del trajecte. Un cop a la Vall d’Hebron tingué lloc l’exitosa operació, que salvà la vida de la petita Saray.

Entrevistat el pare, exclamà: “Els metges catalans han salvat la meva filla!”. Quin goig vaig experimentar quan ho vaig sentir! Un goig, però, que afortunadament he viscut altres vegades a Can Ruti quan hi he vist malalts procedents d’Espanya, i fins una dona de Guinea. Aleshores em ve el pensament de quina sanitat tan fabulosa podria tenir Catalunya si, com un estat lliure i independent, disposava del dineral que surt de les nostres butxaques i ara es queda a Madrid.

Per una Catalunya encara de més d’alt nivell i tot, i oberta a tothom ¿no val la pena de lluitar indesinenter?