Vaig comentar una idea en la que fa temps que hi dono voltes arran dels extraordinaris avenços de la ciència i de la tècnica: el pensament del molt que ens allunyem del que en podríem dir l’estat natural, és dir, que una pedra caigui pel seu propi pes, que amb els anys la gent envelleixi i mori o que –com diu la Bíblia—l’home es guanyi el pa amb la suor del seu front i que la dona tingui els fills amb dolor.

L’home ha inventat un nombre infinit d’instruments que l’alliberen dels esforços sobrehumans, per exemple, per obrir una rasa o per transportar una pedra gran. Recordo quan en les primeres eleccions democràtiques de l’Ajuntament de Santa Coloma el PUSC va difondre una foto de l’alcaldable Lluís Hernández que mostrava le seves mans, com volent dir que el que oferia era el treball. Avui hi ha una sèrie infinita d’instruments que emprem constantment com les ulleres per veure-hi millor, els audífons, l’automòbil, l’avió, o els mil avenços en el camp de la medicina, que ens fan la vida més fàcil i més rica. Uns instruments que ja han començat a introduir-se en la mateixa persona, i que un dia formaran part de nosaltres mateixos.

És cert que aquests invents poden ser enormement perniciosos: depèn de l’ús que se’n faci i de com s’apliquin, però també -i ho espero!- poden ser extraordinàriament positius. Avenços que requereixen que els acompanyi una ètica nova, valenta , que vetlli perquè el progrés tècnic no ens deshumanitzi sinó que ens faci més lliures i més humans.

¿És el punt omega en el que somiava Teilhard de Chardin, en què d’éssers materials que som passarem a ser éssers espirituals, alliberats del pes de la matèria?