Em sap greu que amb antics amics i amigues amb els qui vam treballar per la millora de Santa Coloma, ara, quan els parlo del goig que sento pensant en una Catalunya independent, em portin la conversa al camp de la política. Un camp dominat pels partits, que tenen més de dogmatisme i sectarisme que d’amor a la terra i a la gent. No m’estranya que el pare del Pla Popular Xavier Valls, que somiava en una ciutat bona per viure-hi, es donés de baixa del PSUC als pocs mesos d’afiliar-s’hi, queixant-se de que el partit es mirava Santa Coloma amb el tacticisme propi dels partits, la finalitat preeminent dels quals és guanyar les eleccions.

Als amics m’agradaria parlar-los del meu somni, i que deixessin de tancar-se en esquemes polítics com ser de dretes o d’esquerres. Els diria que vull un país independent per a tothom, com quan vam crear la Via Cívica del Fondo pensant en tots els veïns del barri i de la ciutat. Una llibertat de moviment, d’emprar els nostres diners d’acord amb la nostra voluntat, un país acollidor i obert a l’Europa dels Pobles. Poder ser el que som, i que qui vingui per quedar-se pugui sentir-se tan català com jo; sense perdre la seva cultura, la seva llengua, els vincles amb el seu país d’origen… I els posaria com a model de la república que somio països com els del Nord d’Europa, bastants dels quals més petits que Catalunya i amb menys habitants, i que no fa pas tant que s’han independitzat.

I parlant, m’agradaria portar-los pels camins de Catalunya perquè s’adonessin què és el que volem, quan diem que volem la independència. Pujaria als Pirineus, aniria a Norís -un poble on ja només hi ha un veí-, o a Tot -també molt petit- que proclamen el seu dret a existir, després mil anys d’existència. O parlaríem amb una dona vella de Barruera que els explicaria que un senyor de Barcelona (referint-se a l’erudit savi Coromines) hi pujava amb una llibreta a les mans, apuntant paraules que només es diuen a muntanya, igual que va fer l’immens Verdaguer, el restaurador del català modern. I més coses, els diria. Que a mi em van prohibir parlar en català una vintena d’anys, l’idioma que l’actual govern de Madrid també s’escarrassa perquè acabi morint, com ja ha passat a la Catalunya Nord…

M´heu de perdonar l’expansió d’avui: però és que Espanya segueix igual i cal que ens revoltem.