Dijous, acabada la trobada que vam fer al Centre Museu dels Castellers a Vilafranca, a la basílica se celebrà una missa en honor a Charles de Foucault, canonitzat uns dies enrere. L’amiga Fina Miralles que pertany a la congregació de les germanetes de Jesús, creada seguint l’esperit del germà Carles, en va ser la promotora i’hi participà cantant el parenostre en llengua àrab.

El pare Foucauld ha estat un dels homes que, un cop mort, més ha influït en l’espiritualitat catòlica moderna. Va sorgir a finals del segle XIX, uns temps -amb el XX- d’una estranya revitalització del món religiós, sobre tot a França, però que tocà també a Catalunya, amb la renovació de la Litúrgia a Montserrat i el moviment fejocista; i a Bèlgia, amb la creació de la JOC, a Itàlia, amb la ràpida canonització de Maria Goretti… A França aparegueren persones de la talla dels esposos Jacques i Raïssa Maritain,  del poeta Péguy i l’escriptor Leon Bloy, d’un profuns catolicisbe…  I a remarcar, dues persones que van exercir una gran influència en la vida religiosa: el germà Carles i Teresa de l’infant Jesús.

El carisma de Foucauld és l’accentuació de la vida oculta. En un món que no creu, imitar la vida oculta de Jesús i irradiar Déu amb el testimoni extrem d’amor a la gent, en especial els més pobres. Contemplatius en ple món, com el llevat dins la massa, mentre que Teresa de l’Infant Jesús, o de Lissieux, que volia ser santa però a qui les “grans” vides dels sants la desanimaven, descobrí un nou cami, que és simplement l’amor: un camí senzill, una relació amb Déu com la dels fills amb als seus pares.

Models de sants que potser avui donen pas a actituds més compromeses amb el cavi del món, com Teresa de Calcuta i el no canonitzable –per ara!- Vicent Ferrer.