Una amiga s’estranya que tan sovint em fixi en les flors, i que les vegi com un signe de la força de la vida, de la bellesa del món i fins i tot de la presència amagada de Déu. Em diu que a ella el que l’impacta és el Mal que hi ha a la terra, i, contraposant-ho amb les flors, em parla de la natura quan es desboca, que fa tant de mal: els aiguats devastadors, l’embat del mar quan s’encabrita, els incendis paorosos originats pels llampecs… Un mal que si s’ajunta amb la maldat humana, com per exemple les que causen les guerres, la visió final és totalment negativa.

I sí, té tota la raó del món en la descripció que fa, però depèn de com mirem aquests fenòmens per fer un judici negatiu o continuar tenint fe. I diria que això  no és pot pesar en una balança, sinó que depèn de la idea que tenim de la marxa del món, una idea que pot recolzar-se en els aspectes negatius, o en els positius, una posició que no sabria dir què fa que ens inclinem cap a l’optimisme o cap el pessimisme.

Potser a la base hi ha la imatge que ens fem del món i de l’univers, i de la persona humana. Veure des del cantó positiu la meravella del que en diem la creació. Un món en evolució, en creixement, amb els sotracs que sempre hi ha en tot procés… I agafar els pensadors que ho saben captar, com Teilhard de Chardin, que creu en l’evolució de la matèria cap a la seva espiritualització, o l’inefable Francesc d’Assís, veritable seguidor de Jesús de Natzaret. I, sobretot, per creure en la marxa positiva cal que partim dels petits passos que podem fer nosaltres per millorar el tros de món en el que estem inserits, i dirigint la mirada  a la gent que arreu del món també estan treballant per fer un món millor.

El misteri que en plena setmana santa vivim: el triomf del dissabte gloriós sobre el divendres nefast.