Llegeixo a l’ARA una entrevista d’Antoni Bassa a Gilles Lipovetisky (al qual qualifica de guru de la postmodernitat) en la que fa una afirmació que lligo amb la meditació que vinc fent aquests dies de Setmana Santa. Després de l’individualisme propi de la generació anterior –escriu– “ara es detecta una nova manera de ser que segueix a l’anterior [que era d’afirmació del jo, de la llibertat i de l’individualisme]; ara ens trobem insegurs i perduts”.

Reservava la glosa d’ahir per parlar de la desorientació en que viu una gran part de la gent d’avui. Dilluns m’havia referit al mal que amenaça al món i dels estralls que ja fa, i trobava lògic que molta gent tingui una visió negativa de la vida, i del mateix univers, com si per més que fem mai no deturarem el mal. Hi ha persones que davant d’aquest panorama, pensen que ara, en plena Setmana Santa i front a coses tan greus com la guerra de Putin, és l’ocasió d’anunciar la salvació, adduint termes teològics com la mort de Jesús i la resurrecció. Una substitució de la realitat, que incideix molt poc en la gent, perquè és una proposició massa etèria i extramundana.

Em fixo en la figura de Jesús: ell no parlava d’abolir el mal amb la seva mort i resurrecció sinó de vence’l obrint camí a la salut, a la felicitat, a l’alegria. I va ser tant el que va fer a favor de la gent que, quan s’hi referien, deien que no parava de fer miracles. Insistia que el bé entra en el món a través de l’amor. Acompanyant la gent feia que es fixessin en la innocència dels nens, en la bellesa de les flors, en el goig de menjar i de beure, en la confiança amb que viuen els ocellets… i els ajudava a descobrir el bé que ja hi ha al món.

I ho afirmà taxativament: “Si trec els dimonis és que el regne de Déu és aquí”.