El comiat de l’amic Robert Cama ha estat llarg, ja abans de la pandèmia ens adonàvem que s’anava apagant, tot i que aguantava ferm per acudir a les moltes activitats que havia creat i a les que s’havia apuntat. Però encara pocs mesos enrere el vaig trobar estranyament molt animat, com si s’eixorivís. Vam coincidir casualment a la plaça de la Vila, jo em dirigia cap a casa, i  vam anar junts fins al trencall amb la Rambla, on ens separàvem cada cop que coincidíem. Enraonant, seguí caminant al meu costat fins que arribats al carrer Nàpols va girar cua i ens vam separar.

Un amic entranyable! Un home senzill, extraordinàriament afable amb qui era fàcil connectar. Conservava els tics del bon rector de poble que es desviu per estar amb les seves ovelles. Tant bo i tant espiritual, jo tenia curiositat de conèixer l’itinerari que havia fet en baixar de la muntanya, però no acabà d’explicar-me’l mai, encara que l’intuïa: a ell la proximitat de la gent i l’amor a la seva Segarra el van fer com als pagesos, un home molt terrenal i vital, alhora que –dotat d’un esperit finíssim–, trobava el més enllà en la relació amb les persones i la contemplació de la seva estimada Segarra.

És a la Segarra on el recordo més viu, en l’excursió que vam fer amb ell i la Niceta a Concabella i les Pelargues, acompanyant-lo en el pessebre vivent on passava un munt d’hores… i, sobretot, al seu refugi de la Teuleria de Guissona, on, com els vells guerrers, es retirà després dels llargs anys de treballar a Santa Coloma a favor del català, a la revista Fòrum-Grama, al CEP, a la coral Tanit, al bar, en les manifestacions per la independència de Catalunya… Sens dubte l’enyorarem molt. Jordi Pàmies, el poeta  segarrenc que el Robert estimava molt, va escriure: “La vida té un punt / de tendresa amarga. / El vell cor, eixut / com la terra campa / prou sap que no hi ha / camí de tornada”.  I es preguntava: “On és, l’ametller / de la flor tardana?”

No ens caldrà buscar gaire per trobar-lo, al Robert el sentirem molt a prop, fent camí amb ell !

•