A Pau Riba TV3 va dedicar-li més d’un programa, poc abans de morir, i es feu ressò dels actes de comiat que li  dedicaven els seus seguidors i admiradors. El que és jo, confesso que Riba no m’havia interessat mai, diria que no n’havia escoltat cap cançó, tot i haver llegit més d’un cop que Dioptria, segons la revista Enderrok especialitzada en música, és el millor disc català del segle XX. Ahir vaig dedicar una bona estona a escoltar-lo i haig de dir que m’interessà molt, i que vaig pensar que és una música que com més la sents més coses et diu. Començant per alguns dels títols, com Noia de porcellana o Mare bufona.

Aquesta descoberta tardana m’ha dut a pensar en quant marcats estem per les circumstàncies. Jo vaig sentir parlar de Pau Riba quan era company i amic d’un seu germà Carles, que era alcalde de Sant Joan Despí pel PSUC, amb qui prenia part cada setmana en les reunions de la Corporació  Metropolitana. Els Riba eren nets de l’eximi poeta Carles Riba, fill d’un ambient que Viquipèdia qualifica de “purità, cristià, culte i catalanista”. Tant el Carles com jo treballàvem per la transformació de la societat, mentre que en Pau se’n va anar a Mallorca, amb els hippys, i esdevingué un home “alternatiu, iconoclasta, inclassificable, transgressor i heterodox”.

Passats uns anys –pocs!—Pau Riba ja forma part de la nostra tradició cultural que, com un gran riu, s’alimenta dels afluents que se li ajunten al llarg del seu curs. Afluents que se li afegeixen cadascun a la seva manera, tumultuosament els uns, perquè baixen per torrents escarpats, d’altres suaument, sense fer soroll com entrant a peu pla.

I així sempre: camí cap el mar.