Moren els morts?

Cementiris de Durro i d’Abella de la Conca

Una pregunta que pot semblar tonta si un la pren en l’aspecte físic: els nostres morts estan ben morts i els seus cossos, enterrats al cementiri o, cremats, convertits en cendra que ves a saber on han anat a parar. Però la pregunta la faig pensant en l’aspecte social, no en el físic ni en el familiar. ¿Moren, els nostres morts?

Per descomptat, hi ha una primera supervivència, dels que moren, en el record.  El mateix dol ho accentua, com també la trobada de comiat del difunt, en la que se sol remarcar la seva desaparició,  la pèrdua de la persona que ha mort, tot i que en el fons de l’ànima hom no acabi d’acceptar que quan morim, morim del tot; per això se sol dir –dirigint-se al difunt– sigui on sigui que estàs i que ens veus, et diem que t’estimem molt i que et trobarem a faltar. Però socialment els difunts es van oblidant, perquè la memòria és curta i dura només un temps, ¿un parell de generacions?

Per això insisteixo en la perpetuació física dels personatges que la ciutat plora, pel significat que han tingut mentre vivien, i celebrar que continuen vius pel que han fet. Que en lloc de remarcar la pèrdua dels personatges que moren es valori el legat que deixen, començant per fer present el difunt amb simples plaques recordatòries pels carrers de la ciutat.

És l’oblit que mata els nostres morts.

Sigues el primer en comentar on "Moren els morts?"

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*