La mort ens visita amb tanta freqüència que fa que pensis també en la teva, oimés quan ja has arribat a una edat que te la fa sentir molt propera. Molta gent defuig de parlar-ne i quan succeeix, els que es troben i en parlen solen referir-s’hi com d’una pèrdua.
¿Per què no contemplar-la des de l’aspecte positiu, que és el fet que qui ha mort ha tingut el goig d’haver viscut? Sobretot si ha tingut una vida acceptablement bona, si ha fruit de l’estimació dels seus i dels amics, si ha disfrutat amb tantes coses bones que ens proporciona la vida… En aquest sentit m’han encantat les celebracions –o comiats– quan els fills i els amics que han presidit el dol han subratllat del difunt o difunta –fins i tot amb la projecció d’un vídeo– coses tan simples però tan divertides i entranyables com la seva afició a cantar i a ballar.
A mi m’agradaria que es ressaltés el molt que m’ha donat la vida i que es parlés de la meva mort com d’una cursa, de la qual se celebraria haver arribat a la meta –com diria sant Pau. O a Ítaca, en la imatge de Kavafis i Luís Llach. Una cursa enriquidora, com quam fas un cim d’una muntanya.
De fet és el que amb els anys celebrem de les persones que hem estimat: la seva vida, i haver-la compartit.
Molt agraït per la reflexió.
Si no vivim la vida com a un do difícilment es pot mirar d’acceptar la mort com a la seva darrera etapa en aquest món, i per als creients en general l’expectativa d’una nova etapa tan anhelada com inconcebible (amb això també Sant Pau “dixit” i entre altres llocs en aquest fragment de la carta als cristians de Filips que enllaço aquí sota):
https://www.arquebisbattarragona.cat/2018/08/24/lectura-de-la-carta-de-sant-pau-als-cristians-de-filips-fl-44-9/
A mi també m’agrada afrontar la mort de cara. Si és amb les Cançons de la roda del temps, encara més. A mi m’agrada molt “Just abans de laudes” que crec qeu a tu no t’agradarà tant:https://www.google.com/search?q=just+abans+de+laudes&rlz=1C5CHFA_enES757ES757&oq=just+abans+de+laudes&aqs=chrome.0.69i59j69i61l2.9194j1j7&sourceid=chrome&ie=UTF-8
Agradar-me “tant” com a tu segur que és impossible, perquè lo teu és una enorme devoció pel Raimon. Però a mi m’agradava fins abans que se’l conegués, i et diré que “Veles e vents” és de les meves cançons preferides. I no sé si ho sabies: Adigsa per decidir si publicaven “Al vent”, van fer venir Raimon a Barcelonna perquè els la cantés.Això es va fer al pis de la Diagonal on els meus germanns i jo vivíem. Una cançó que sempre he escoltat. Ara, aquesta dels Laudes m’agrada però no m’hi identifico tant perquè quan reso les Laudes se m’obra una llum d’esperaança, sobretot si les reso a Montserrat, sentint tan a prop la Moreneta que és, per mi,
un síbol de la meva fe en la vida.
No hablo de la muerte, sino de la visita que antes de la pandemia realize à Xàtiva y ver los rincones que ya predijera Joan Fuster en su magnífica frase :Països catalans”