Als  Reis Mags els dec que m’hagués pres l’escriure com una cosa seriosa. Abans ja havia escrit força, però a tall de cronista. Des que tenia 14 anys, els cinc germans fèiem la crònica dels tres mesos estivals, il·lustrades amb dibuixos aquarel·lats, fins que vam deixar d’anar a Can Fatjó dels Xiprers. Va ser quan vaig entrar al seminari que vaig començar a escriure de nou, i d’una manera més formal, quan el nostre superior, mossèn Jordi Sans, ens va fer escriure cada mes un article, que penjàvem a la saleta d’estar, on podíem llegir-los i, passats uns dies, els comentàvem.

A mi em sorprengueren molt agradablement els escrits del company Joaquim Gomis, germà del conegut poeta i assagista Lorenzo Gomis, fundador i director de la cèlebre revista Ciervo. Encara recordo el meu primer article redactat amb intencions literàries. Era dedicat als Reis Mags, dels quals em sorprenia no tant l’arribada a Betlem, sinó el trajecte. Un bonic argument per un article, i una bona idea: uns personatges misteriosos que, des del seu remot país, contemplant el cel s’ajunten i fan un llarg camí, seguint una estrella. Imatge del que pot ser la vida!

Fons i argument. Un contingut expressat amb un llenguatge correcte i entenedor, per transmetre una idea, alhora que comuniques l’emoció que sents. Després d’aquell primer article en vingueren una rècula. I em vaig aficionar tant a escriure que fins vaig promoure al seminari la revista Flama i, anys després, ja a Teologia, una segona, batejada amb el nom llatí Euge, que és una paraula que es deia per donar ànims.

Els Reis van dur al nen de Betlem or, encens i mirra, i ens deixaren, a tots nosaltres,  la bonica llegenda del llarg camí, fet seguint un estel!