Fa pocs dies que l’amic i poeta colomenc Jordi Valls Pozo ens recordava que Màrius Sampere el dia dels Sants Innocents hauria fet 93 anys. Una bona ocasió –vaig pensar–per evocar-lo al capvespre, tractant-se d’una figura de tanta categoria i per mi, d’una amistat viscuda al llarg de més de mig segle. Encara recordo el primer cop que el vaig conèixer, als estudis fotogràfics Cabacés del carrer Llorenç Serra, on vaig anar perquè em fes unes fotos carnet pel document d’idenitat; un home que llavors em semblà displicent i avorrit…

Lo seu no eren les fotografies reglamentàries, o festives: d’un bateig, d’un casament, d’una primera comunió… Fins que un dia l’Eugeni i jo el vam anar a entrevistar en assabentar-nos que havia fet la lletra i la música del recital d’un jove cantor badaloní que es feia a la parròquia de Santa Rosa. Vam descobrir el Màrius real!, un home bonhomiós, sarcàstic, ocurrent… amic! Li vam fer l’entrevista per la revista Grama i ens dedicà un divertit poema, del que anys després em va dir que se’l mirava amb molta simpatia.

La meva relació amb ell es va fer intensa quan durant quatre anys vam estar treballant cada dia a l’Heura, centre de normalització lingüística, del que s’encarregava del grup de correcció del català. Per mi va ser una època molt enriquidora i bonica. Cada matí anàvem a esmorzar al popular i excel·lent bar-restaurant Pujadas. Vam tenir temps de parlar de tot, del cel i de la terra, del sexe dels àngels, dels polítics i de l’Ajuntament, de Richard Wagner, que a ell li entusiasmava… D’engrescar-nos somiant en la independència de Catalunya. I, de passada, de si era correcta dir malesa a la vegetació del sotabosc, com jo defensava, o incorrecta, com deia ell.

Per recordar-lo, què millor que visibilitzar-lo gràficament? Des que Vicenç Llorca el donà a conèixer al món literari s’ha escrit molt, sobre ell. Fins i tot vaig aconseguir queel Màrius escrivís una mena de memòries al Fòrum-Grama, escrits enrevessats com tot el que tocava, que vaig publicar en un llibre al ual li vaig podar el títol de L’escala de Cargol.

¡Com m’agradaria que a la Biblioteca Central de Santa Coloma se li posés el seu nom!