Vaig escriure que quan s’acosta el Cap d’Any i preparo la nova agenda hi apunto –en el dia que van morir–, els noms de les persones que em són més pròximes. I en alguns casos, en el dia del seu sant o d’un esdeveniment que vull recordar. Així el dia 1 de gener hi figura el meu germà Manuel, que no fa encara l’any de la seva mort, i dia del seu sant, en el que ens reuníem a casa seva. L’endemà, 2 de gener, sant Abelard: hi anoto el meu germà número quatre, i hi afegeixo la meva neboda Goretti, perquè és el dia que va morir, ara ha fet just vint-i-cinc anys.

Dedicat a l’Abelard vaig escriure el llibre L’últim combat, un dietari redactat des del dia que el doctor que el va operar ens va dir que tenia un càncer incurable, i que li donava, a tot estirar, un any o un any i mig de vida. Al llibre, tot i explicar el dolorós procés de la malaltia, apareix  l’actitud valenta i fins joiosa amb la que ell la va viure.  A través de les converses que vam tenir i, sobretot, a través dels versos que escrivia gairebé cada dia, es capta la seva ànima, la seva actitud, la seva lluita per canviar el món, el seu amor a l’Església i la seva profunda fe en la vida.

De la Goretti vaig recollir, talment un ramet de flors, els seus pensaments escrits en petits bitllets. I l’he recordada en molts dels meus escrits, tant, que si algú em recorda –quan jo ja no hi sigui–, s’adonarà de quant propera l’he sentida sempre. Una noia idealista, forta i, alhora, molt vital. Un model de noia que trenca els estereotips de la bona nena i que per mi encarna el tipus de santa que m’agradaria veure en les canonitzacions que l’Església sol fer.

Els dos (l’Abelard i la Goretti), sentiren un amor desbordant per la vida, sense oblidar mai aquells pels qui la vida és una càrrega insoportable..