Els protagonistes d’una novel·la solen ser personatges ficticis o, si reals, deformats o pintats amb colors que els transcendeixen i aleshores –si qui ho fa és un gran escriptor—esdevenen més reals que la persona retratada. O més rics. Seria el cas d’Alonso Quijano que, convertit en Quijote de la Mancha pel gran Cervantes, esdevé tan profundament humà que fa que tots ens hi poguem identificar: molt o una mica, o que, almenys, ens sembli veure’l en la vida real.

Recordo el viatge que vaig fer per la Manxa i Andalusia, amb moments en els que em semblava haver-hi estat amb el Quixot i Sancho Panza. Una de les sensacions més vives la vaig sentir quan anant amb contxe amb l’amic Josep M. Galbany, a punt d’entrar a Benamejí vam topar amb una fonda, en la que em semblà que hi havia estat amb el Quixot. Com diu Cervantes del Tirant lo Blanc, “leedle”!, i jo ho dic també del Quijote perquè, l’un i altre són tan rics en el llenguatge i en la captació de la idiosincràsia dels personatges que hi  surten, que, a més d’aprendre a escriure i descobrir la profunditat de l’ésser humà, un s’ho passa molt bé.

I no cal acabar-se el volum sencer. Jo, quan viatjo (quan viatjava) per les Castelles m’enduia el llibre d’edicions Península “Un pequeño Quijote: Veine capítulos íntegros de Don Qujote de la Mancha”, acompanyat de la frase “una invitación a disfrutar cabalmente con la lectura de la obra de Cervantes”, llegint “algunas de sus más enjundiosas historias”.

Això sí: amb un llapis a la mà o un retolador per subratllar paraules i frases que us xoquin i, si convé, fer al marge un petit dibuix.