Quan a la doctora del centre de recuperació on vaig estar un mes seguit li vaig dir que vindria a la residència de les Germanetes dels Pobres em va dir que ella hi havia treballat, que era un lloc molt bo, i me n’elogià sobretot els ocellets. “Tot el dia –em va dir– els sents cantar”. Però potser això era a la primavera, quan les merles crien i mentre la femella cova els ous el mascle canta. De fet, el gran pati central de l’edifici més que un jardí és una plaça; això sí, amb parterres herbosos i nombrosos arbustos, com els hibiscos, i alguns arbres: dues grans magnòlies, un grup de xiprers, dues palmeres i una mena de cedre.

Però d’ocells, pocs. Els més habituals i un punt descarats són els d’una família de set tudons (en castellà paloma torcaz) que venen cada matí i passegen pels parterres, devorant brotets de la gespa que, com que es retalla sovint, són molt tendres. Els tudons aquests, però, no són amics de les persones (o les persones no en som d’ells, perquè temem que ens transmetin malalties), i així que ens veuen fugen cap els terrats. Al jardí, a més, sol venir alguna que altra merla. Són tímides i de seguida s’amaguen en els arbustos. Algun dia han vingut també dos o tres estornells. I, de tant una o dues garses passegen rumboses pel pati, fent-se veure amb el seu cridaner plomatge blanc i negre.

Els ocells són bonics i ens alegren amb el seu cant i ens meravellen amb el seu vol. No m’estranya que sant Francesc d’Assis s’hi dirigís, i els lloés, i els convidés a donar gràcies a Déu perquè els havia fet tan lliures i tan graciosos. O que Jesús els posés com exemple de la cura que Déu té del món, ressaltant-ne com exemple la desimboltura que caracteritza la vida dels ocells.

Conèixer i estimar els ocells –o les flors– és un camí per introduir-nos aen la rica complexitat i bellesa de l’univers.