Trobo un encert que immediatament després de Nadal vingui la festa de Sant  Esteve, i que aquesta es caracteritzi pel concert al Palau de la Música. En primer lloc, m’agrada la diada per la figura que es recorda: el jove Esteve, el primer seguidor de Jesús en ser assassinat pel fet de ser cristià, a mans d’uns fanàtics religiosos que no acceptaven els canvis humanistes que Jesús havia introduït en la religió. Esteve morí serenament i perdonant als qui el mataven. Diu, l’autor de la narració de la seva mort, que la cara que feia semblava la d’un àngel.

Semblants sentiments es desprenien del ja tradicional concert de Sant Esteve, amarat de l’esperit nadalenc, com una invitació a la bondat, a la innocència, tan ben retratada amb l’expressió que definia el concert:  “els àngels canten”. Jo pensava que els nens i nenes del cor infantil tenen sort de créixer i obrir-se al món amb la musica.

I després –emeses també per la televisió– dues compareixences més, que completaven la festa de Sant Esteve de la que –cal afegir-ho– no s’han d’oblidar els canelons del migdia. Una d’aquestes compareixences va ser la del president de la Generalitat, amb el discurs dirigit als catalans. Un discurs serè i equànime, alhora esperançador en afirmar que si el diàleg amb el Govern d’Espanya falla caldrà trobar altres camins per arribar a la independència. Està bé que ho insinuï, encara que qui farà que els polítics acabin baixant del burro serà la força i l’empenta de la gent.

Una força que veig reflectida en la proesa del colomenc Tresens, que als 90 anys tornà a participar en la travessia al port de Barcelona.