Quatre setmanes (1)

Ahir va començar el temps d’Advent, quatre setmanes del calendari litúrgic que evoquen la llarga espera del poble jueu del messies, que els havia d’alliberar de la postració que venia patint des de molts anys enrere, i que l’Església aplica a la humanitat, que d’alguna manera, sacsejada per tantes tribulacions i sofriment, espera també una societat més justa, un món més feliç, en l’altre vida i ja aquí, a la terra.

En el nostre món, a Europa i als llocs on ha arribat la religió cristiana, l’Advent queda marcat pel Nadal. Una empremta tan intensa –obviant la reacció dels anomenats progres, que malden pes esborrar tot signe que provingui de la religió– que conserva la història que marca aquest temps de l’any. Si voleu, els continguts molt desdibuixats, en una societat molt secularitzada i marcada pel consumisme. Però es menté la història originària, tan encantadora, del viatge dels esposos Josep i Maria a Betlem, on, no trobant acollida en les pensions, Maria dona a llum el seu fill en un pessebre, dels afores del poble.

¿Qui no s’emociona amb aquesta història —real, o llegendària? Ni que només fos un mite! Els mites han tenyit totes les cultures i han condicionat els pobles que s’hi emmirallen, com podem constatar veient com l’art les recull i evoca. Motserrat Roig va dir que la història d’un Déu que es fa nen és d’una enorme bellesa. Que –com passa en els pesebres casolans amb muntanyes de suro i el riu de paper de plata– que tots els camins vagin a la cova ¡a veure un nen!, a part de ser encisadora, és d’una tendresa commovedora. I passa allò que el gran poeta Josep M. de Sagarra diu en el Poema de Nadal (cito de memòria):” Almenys aquesta nit, siguem tots una mica més bons”. Amb aquest Advent vull fer el camí de la cova, com els pastors de Betlem.

Anar a veure el nen, preguntar pel rerefons del Nadal, en gloses que enapçalaré amb la pregunta que aquest infant, ja gran, va fer: “I vosaltres qui dieu que soc?”‘“.