Temps enrere vaig comentar el programa televisiu El foraster, i deia que era un dels millors que es poden veure, i no per la seva posada en escena, sinó per la seva càrrega humana. No vull dir que al seu darrera no hi hagi un desplegament tècnic important. Quan Masferrer arriba a un poble com un despenjat i entrevista el primer veí amb qui topa, o a la botiguera, siguin  encontres casuals; hi ha tot un treball de cerca i de preparació de la posada en escena que, despré,s veus com si el Quim caigués del cel.

El programa tot i visitar molts pobles no té un objectiu turístic, tot i que destaca llocs i aspectes de cada poble que visita que es desperta les ganes d’anar-hi. La finalitat és mostrar-te la gent i convertir-la en protagonista, i això és el que li dona l’encant que té el foraster, comptant, sobretot, amb el saber fer de Quim Masseguer. La seva manera de fer, l’enorme empatia que connecta amb la gent, fent que la gent se senti orgullosa de les coses bones de la població: el lloc físic, els veïns peculiars… convertits per un dia en protagonistes televisiu absoluts.

Tenia interès de veure com se’n sortiria en Quim Masferrer a Barcelona,  “tancat” en  la sala d’un teatre. Quatre-centes persones sense un paisatge amb vistes boniques, sense uns escenaris canviants… La gent asseguda tota l’estona. I se’n va sortir molt bé: la gent eriolada, escoltant històries senzilles i sovint tendres: la parella de mossos d’esquadra que es van conèixer patrullant pel carrer, o la que es van conèixer en una biblioteca, el noi a qui l’àvia li havia pagat l’entrada al teatre… Escenes simples de les que en Quim sap subratllar l’aspecte hilarant i, sobretot, el vessant més humà.

Un programa que com va dir Masferrer és “un mirall de la vida”, remarcant-ne allò que fa que poguem dir que tothom és molt bona gent.