Ahir en baixar al carrer vaig sentir una sensació nova, com de llibertat, en no haver de posar-me la mascareta. Vaig caminar carrer Roma amunt, fins que ja entrat a Badalona, vaig pujar per l’avinguda França i, pel carrer de la Gran Bretanya, em vaig acostar a l’autopista i, des d’allí, vaig tornar a casa. Un itinerari poc concorregut. Les persones amb les que em vaig topar, la meitat duia la mascareta posada i l’altra no, o penjant de la barbeta. Era el matí, l’hora d’anar al super o al forn a comprar el pa.

A mi la mascareta no m’ha suposat cap gran molèstia, a part d’haver d’apujar-la cada moment, perquè lliscava nas avall. Però era com una barrera, una taca a la cara que et feia estranys els amics i la gent. I et recordava que vivies en un camp minat, i que a qualsevol lloc podia assaltar-te el virus.

Els nostres nens quan es facin grans i mirin les fotografies de quan eren petits potser evocaran els anys en els qual els seus pares i tohom anava amb morrió. I, segurament, els haurà quedat una vaga i estranya sensació dolenta, com la que sentim nosaltres quan recordem els anys foscos de la guerra civil. El món, però ¿haurà superat els estralls que ha causat la pandèmia?

Ara ens tocarà a nosaltres dur a la pràctica les lliçons que la pandèmia ens ha deixat.