La tarda (que ja és ahir) m’he escapat a Barcelona, havia d’anar a la llibreria francesa Jaimes per comprar uns llibres d’aquells que el text és de bons escriptors però abreujat i simplificat, i acompanyat d’un disquet perquè alhora que llegeixes n’escoltis la pronunciació. El mes d’agost estaré uns dies a França, a Annecy, al casament de la meva neboda Clara amb el Paul, un noi parisenc, i vull posar al dia el meu francès que, en no parlar-lo fa temps, se m’ha rovellat força.

Els amics em diuen que no agafi el metro. Però hi pujo a una hora no-punta i a l’estació del Fondo, la primera (o última) de la línia 9, i faig tot el tragecte fins a Urquinaona,  sense que ningú s’assegui al seient del meu costat. D’allí vaig als llocs sempre caminant; pujo a la Diagonal, on hi ha l’arxiu del meu pare, o vaig a les llibreries del passeig de Gràcia, de la Rambla, de Roger de Llúria… ¡És tan agradable pujar i baixar per aquests carrers!, hi sento el palpitar de la Gran Barcelona –¡la meva ciutat!–que, quan torno amb l’autobús i passo pel meu antic barri de Poblenou em sorprèn, amb la força que creix, i com s’acosta, imparable, a Sant Adrià i a Santa Coloma, cada dia més metropolitanes.

Parlava de desconfinament, i sí, els carrers amb el bullir de la gent dels divendres fan goig. El confinament empeny a sortir, a recuperar l’espai, a retrobar-nos. Me n’adono en agafar la meva agenda: tants mesos sense anotar-hi altra cosa que les visites consuetudinàries al CAP i a Can Ruti i, ara, gairebé amb una entrevista, o una cita cada dia, i fins petites sortides al camp…

La pandèmia ha fet molt de mal i encara cueja; s’ha endut moltes persones i n’ha deixat moltes altres de tocades. Però la vida és molt més forta, la vida és incontenible. ¡I que bo que és abandonar-nos-hi!

n o t a: demà el Barça femení juga la final de la Copa de la Reina. Un bon espectacle assegurat! I avui, a les 9, Manchester City (de Pep Guardiola) i el Chelsea, final de la Champions!