He llegit que el bisbe de Barcelona, Joan Josep  Omella, ha parlat de la reducció de les més de 200 parròquies del bisbat a una quarentena del que anomena unitats pastorals, que integrarien, cada una d’elles, de quatre a vuit de les actuals parròquies. Aquesta idea els capellans que vam venir l’any 1965 a Santa Coloma ja la teníem al cap, i la vam proposar als rectors de l’Església Major i de Santa Rosa. Pensàvem en la creació d’un o dos centres de culte i d’administració sacramental i fer, als barris als quals ens enviava el bisbe, petits llocs que en dèiem de missió, per treballar amb la gent com finalment vam fer, però sols!, des dels humils nous llocs de culte.

La idea d’Omella no és una resposta a una manera nova de l’Església de fer-se present als pobles, sinó una adaptació a la crisi que està experimentant per la falta sobretot de capellans. I perquè cada dia és menor el nombre de fidels que van a missa, i cada dia més la gent abandona no solament les pràctiques religioses, sinó també la fe, sobretot la fe en l’Església.

¡Moviments resistencials per salvar el que es pugui!, quan el que caldria és retrobar l‘esperit evangèlic i sortir del temple –com  simbòlicament diu Francesc– per anar a l’encontre de la gent i de la societat, per contribuir a interpretar els signes dels temps –amb la llum de l’evangeli– per tal de fer un món més just, més bo, més amable.

¡El Regne de Déu a la terra!