Avui celebrem l’altra gran festa patronal de Catalunya. Amb la Diada de Sant Jordi podríem dir que els catalans ens mirem i ens agradem, trobem meravellós que ens emmirallem en els llibres i en les roses, que el cavaller alliberi la princesa; la victòria de l’amor i de la cultura sobre el mal. La festa de Montserrat és diferent, és la festa de la Catalunya maternal, del país vist com la pària d’on sorgim. Ho cantem al preciós Virolai:  “amb vostra nom comença nostra història”.

És la barreja de sentiments que ens suscita la muntanya de Montserrat, geogràficament tan present, tan incòlume, tota pedra i, alhora, la tendresa que ens suscita la humil i bellíssima imatge de la Moreneta, amb la llegenda que explica que la imatge que descobrí un pastor, es va fer forta i pesada perquè no volia que la baixessin a la ciutat. Escollí quedar-se al cor de la muntanya mare, ben bé al centre de Catalunya.

Mentre la Diada de Sant Jordi és una explosió als carrers, la festa de Monserrat és un pelegrinatge interior, un anar endins d’un mateix, més enllà; i més amunt. L’encontre amb la mare, el bes a la Moreneta –“pilar de fortalesa, port de salvament”–,un demanar-li ajut per fer el camí que du al cel, el món feliç que tots somiem, cadascú a la nostra manera.

Montserrat sempre present; la Moreneta, mare dels catalans i de les catalanes, i de tothom que la invoca.