La pandèmia s’ha endut la senyora Elena Jiménez. L’amic Pablo Aragonès acabava de notificar-me que l’Elena estava molt greu i no va passar ni una hora, que em truqués el rector, mossèn Francesc Espinar, notificant-me que havia mort. Amb plena lucidesa. Tranquil·la i confiant en l’entrada al cel, on ja feia anys que hi tenia el marit. La seva mort m’ha afectat molt. L’Elena era, per dir-ho d’alguna manera, les restes que em quedaven dels anys que vaig ser al front de la parròquia del Fondo. L’activíssima component del grup de dones del Centre de Cultura Popular.

Ara, quan jo volia connectar amb la parròquia, baixava a l’església el divendres al matí, segur de trobar-la, amb un grupet de dones encarregades de la neteja dels locals parroquials. Dones abnegades, il·lusionades, senzilles, humils. Quants cops he pensat en elles! Quan jo era rector, i dormia a la parròquia, la que ho movia tot era la senyora Teresa Molinero. Si algun cop queia malalt, ella era feliç perquè llavors sí, era la majordona. La Teresa fa anys que va morir. El seu lloc l’ocupà l’Elena. Una mica com la Marta, que es queixà a Jesús, perquè la seva germana Maria, esccoltant-lo a ell, li deixava tota la feina a ella.

Dones com l’Elena, amb la seva feina callada que tant pot ser netejar com comprar les flors que embelleixen l’altar, o repartir entre les famílies necessitades la roba que moltes persones duen a la parròquia, o –com quan jo era el rector–, acudir cada tarda a la biblioteca popular en què es convertia la nau parroquial per ajudar els nens i les nenes a fer els deures escolars, fan viva la paràbola del Bon Samarità.

¿Quan es reconeixerà aquest bon treball que fan tantes dones? ¿Hauran d’esperar que, un cop que moren, Jesús els ho agraeixi al cel?

•