Avui, dia de sant Patrici, hi ha més d’una persona que em felicita pensant que és el meu sant. Durant molt de temps jo també vaig creure que era el meu copatró, i em queia més simpàtic que el sant Jaume matamoros. Al seminari algun company em deia Patrici i l’amic Joan Ramon Cinca em deia Jota Pe. Encara al meu carnet d’idenitat i en el papers de la Caixa consto com Jaume Patrici. Va ser força ençà que el meu germà Manuel va decobrir que Patríç és el nom del protagonista del primer dels set Drames de Llum que el meu pare havia projectat d’escriure, anomenat La Pàtria (llibre inspirat en Jaume I).

Tot i això, m’ha queda la devoció i simpatia pel sant, que va ser l’evangelitzador d’Irlanda, país que l’adora i que l’ha convertit en el seu patró. Irlanda, un país que per les imatges que en conec ha de ser d’una bellesa extrema, rodejat de mar i amb un paisatge verdíssim, color distintiu de l’illa. El nom de Patrici  li van posar per la devoció que li tenien. En realitat sant Patrici es deia Maewyn Succa, era fill de Gales i de jove feia de pastor, fins que va caure esclau, però s’escapà i es lliurà a l’evangelització d’Irlanda. Va morir als 76 anys (c.461).

Molts anys enrere vaig veure el film La hija de Ryan, una pel·lícula que em va agradar molt, que narra una història que té lloc a Irlanda. Si no recordo malament, la trama gira entorn dels amors de la filla del mestre del poble amb un militar de l’exercit enemic, l’anglès, que havia envaït l’illa. Hi destaca el paper humaníssim del rector, al qal m’hauria agradat d’assemblar-m’hi.  Anys després vaig seguir de prop la terrible guerra entre catòlics i protestants, història que apassionava al meu germà Abelard. ¿Qui ens hauria de dir que en nom d’una religió que tota ella és la proclamació de l’amor, es pogués engendrar tant d’odi?

Hi penso molt perquè és un fet actualíssim. I no puc deixar d’evocar el títol del llibre sobre sor Juana Inés de la Cruz, d’Octavio Paz, Las trampas de la fe.