Jéssica Albiach ha vingut a Santa Coloma defensant insistentment un govern d’esquerres format per Comuns, Esquera Republicana i el PSC, i no puc evitar de preguntar-me com pot proposar un govern amb els socialistes, que van formar part del cop d’estat del 155, i que avui continuen amb la ferotge repressió contra Catalunya. És al que em referia ahir en parlar de les trampes que amaguen les gran paraules, en aquest cas la d’Esquerra; simplifiquen la realitat, que mai es presenta com un tot simple, uniforme i coherent. Les bondats que suggereixen els grans conceptes, en la pràctica es poden diluir, o corrompre. I sinó, recordem la deriva de la utopia proletària quan l’abenderà l’Unió Soviètica de Lenin i Stalin, o la Xina de Mao, la Cuba de Fidel Castro, la Jugoslàvia de Tito… Amb coses molt bones, barrejades de molt dolentes.

Si ara ens diguessin que Mao serà el president de Catalunya el pànic seria enorme, malgrat ser d’esquerres. Afortunadament Mao no vindrà, però si guanyés Salvador Illa sí que amb maneres falsament legals s’intensificaria la lluita contra no solament la instauració de la República Catalana, sinó contra la catalanitat diferencial del poble català. Només cal escoltar els qualificatius amb què Pedro González i el mateix Illa caracteritzen els independentistes i la Catalunya que somiem construir. Un quadre negríssim, per justificar que ens cal un salvador.

Espero que els catalans i les catalanes s’adonin del disbarat que seria votar el PSC. Un PSC molt allunyat del socialisme que vam conèixer amb persones com Raventós, Maragall, Obiols… Ells somiaven en una Catalunya autònoma, dins d’Espanya, una Catalunya pròspera i justa que  alhora que creixia i s’afermava com a nació, amb el seu progrés i modernització contribuïa a la transformació d’Espanya.

Però avui, amb la deriva que ha pres el PSOE (i amb ells, el PSC), no hi ha cap altra sortida que la que va entreveure Joan Maragall: la de l’adéu, Espanya!