Passo sovint pel carrer de la fotografia que encapçala aquesta glosa, i quan hi soc no puc evitar recordar una norma que ens va donar el professor Ciprià Montserrat, que ens impartia l’assignatura de Moral al seminari. Era un home docte que no obstant el molt saber, tocava de peus a terra. Ens deia que quan anant per un lloc on veiéssim un rètol que prohibeix pixar-hi, sota pena d’una multa, i que la gent continuava pixant-hi, penséssim que la prohibició era equivocada, que l’ús que en feia la gent volia dir que allà hi havia d’haver un urinari.

Imagino que el tècnic municipal, assegut al despatx, en dissenyar el parterre va guiar-se pel plànol que tenia damunt de la taula, i va fer que el parterre  ocupés tot l’espai buit que quedava entre els dos carrers que acaben confluint. Però la gent que va d’un costat a l’altra, no fa el tomb al qual els obligava el parterre, sinó que creuava pel dret, trepitjant l’herbei. Finalment ho han reconegut i hi han fet una passera, definida amb una vora de ciment (encara que el tancat original del parterre resta ben vistent).

Un principi pràctic que els ajuntaments, els tècnics i els polítcs solen oblidar! Les persones que s’encarreguen de cuidar i planificar les ciutats, per saberudes que siguin i per molt poder que tinguin –i això també val pels educadors i pels pares–, mai haurien de decidir cap projecte sense escoltar primer les persones a les qual el projecte es destina.

És la lliçó que en trec de la paràbola del lloc on el governant prohibia pixar!