Joan Caralt deia, mig escandalitzat, que el cas de Catalunya, de lluitar per la indepedència sense un únic partit gran que representi la majoria de ciutadans és incomprensible. Ho sostenia també Carles Puigdemont i de fet va fer tot el que va poder, per anar tots junts. Ara ERC s’hi oposa sostenint que separats els votants indepedenistes sumen més. D’aquí l’eslògan, ja abandonat, d’eixamplar la base, substituït per l’actual, de la via àmplia.

A mi m’agradà molt la idea de Puigdemont d’anar junts i crear una República digital, amb seu a Europa, per evitar que el govern espayol hi pogui ficar la pota. I m’agradava la idea de fer com una federació, que no seria un partit, que presidiria ell fins a arribar al referéndum pactat, després del qual ell es retiraria i el constructe creat per arribar fins a les votacions es dissoldria. Però amb la reticent negativa d’Esquerra d’anar junts i l’obsessiu mantra que el que ara toca és que ERC presideixi la Generalitat, s’ha vist obligat a crear el seu partit.

Amb l’objectiu que per mi no tè res de mágic, malgrat que els altres partits, menys la CUP, el qualifiquen d’això. L’objectiu és, simplemente, reconèixer que la història de Catalunya amb l’1 d’Octubre ha canviat, i que ara, si en les pròximes eleccions l’independentisme guanya, s’haurà de partir del plebiscit que já vam fer. Cap màgia sinó un treball dur i difícil, dia a dia i amb molts sacrificis, intentant crear les condicions d’una Catalunya lliure, un dia que pot estar molt lluny, però cap al qual hem de caminar. ¡Amb l’ajut inestimable del Consell per la República! que, en tenir la seu a Europa, podrà fer molta feina, si tots els partits independentistes en formen part.

Jo, com  persona lliure votaré per reprende el camí a partir d’on vam arribar l’1 d’Octubre, sense  afiliar-me a cap partit, sinó des del carrer.