Ahir els presos que disfruten d’uns dies de llibertat es van trobar per demanar amb una sola veu l’amnistia. Un acte molt adient, però amb regust d’extemporani; va durar molt pocs minuts perquè es va haver de fer sense gairebé públic i, sobretot, perquè és com una mentida. Un muntatge organitzat per Òmnium Cultural, però els partits abans, i després, en els actes de la campanya no deixen d’atacar-se.

La nit del debat a TVE va quedar ben palès. ¿Quin sentit té que el PdeCAT –l’escissió de Junts—es carregui el partit de Laura Borràs retraient-li el mal govern de la Generalitat, igual que fan els enemics de l’independentisme? Trauran quatre vots, potser no tindran representació al Parlament, uns vots que poden fer molt de mal a l’hora de comptar els escons. O els d’ERC: amb l’obsessió d’aconseguir la presidència de la Generalitat es desganyiten predicant que la victòria passa perquè Esquera guanyi. ¡El partit per sobre de la independència! I ve la CUP amb el seu purisme immaculat criticant el mal govern d’Esquerra i de Junts, des de la barrera, sense haver de nadar amb l’aigua al coll.

JxCat s’hi torna, i ataca els altres partits, quan és l’hereu de la idea unitària que ha defensat sempre Puigdemont i que, malauradament!, en no ser acceptada, l’han obligat a fer un partit. ¿No s’adonen que el poble sempre que surt al carrer ho fa amb l’únic objectiu d’aconseguir la independència?  El poble que votarà –que votarem–, en unes condicions ja molt adverses per culpa de la pandèmia, ho haurem de fer superant el desencís que ens produeixen les baralles dels nostres polítics.

¿Com fer arribar als partits el clam exigint-los que deixin de barallar-se? ¡Que exposin el seu programa amb il·lusió!, que nosaltres ja triarem el que ens convenci més.

Demano als periodistes i tertulians que a més d’explicar-nos com es posicionen els partits afegeixin sempre en els seus anàlisis el que fem i diem els ciutadans (que som els potagonistes principals). ¡Que donin veu al poble!