Em costa entendre que als meus antics companys d’Iniciativa la independència de Catalunya els creï horticària. Van venir de distintes regions d’Espanya, mai no haurien pensat que aquí es parlava una llengua diferent de la seva i,  molt menys, que fóssim una nació; però s’incorporaren bé al país i avui se senten catalans i estimen Catalunya: aquí han crescut, aqui s’han casat, aquí han lluitat per una societat millor i aquí hi tenen la casa i els fills.

Jo no els demano que es facin independents (encara que m’agradaria) però sí que considerin la indepedència com una opció legítima, tant, almenys, com ho és el federalisme, i fins i tot la simple unitat d’Espaya. I que poguéssim parlar de les raons que tenim uns i altres sense acritud, i que com a bons demòcrates acceptéssim que siguin les urnes que decideixin la qüestió, com pretenen fer pobles tan civilitzats com Escòcia.

Diria que l’acritud amb la que reaccionen ha de tenir un substrat sentimental, més que intel·lectual. Perquè no vull creure que erigeixin la Llei –que escric amb majúscula–, com un bé suprem, que la independècia violaria; ells que quan eren joves van aprendre que la persona humana está molt per sobre de la Llei, raó per la qual tot i simpatitzar amb els països comunistes van apartar-se’n, en veure que no eren demòcrates… I sinó, ¿¡què els la fa rebutjar!? ¿Una fe en què? ¡Com m’agradaria que m’ho expliquessin i que en poguéssim enraonar!

Octavio Paz, referint-se a la religió, parlava de “les trampes de la fe” quan la reflexió no l’aireja.