Ahir al diari ara va sortir l’entrevista que em va fer Germán Aranda. Al Germán el conec de quan fèiem la revista Fòrum-Grama, formava part de la redacció que es reunia cada setmana. Ens ho passàvem bé i érem feliços compartint el goig de fer un treball altruïsta. Ningú de nosaltres cobrava, la publicació no depenia de cap grup polític ni de cap empresa. Els nois i noies escrivien amb la il·lusió de ser periodistes, i disfrutaven podent-ho fer amb absoluta llibertat.

Una de les seccions que jo estimava més era la de les entrevistes. Hi van desfilar persones notables, però també de molt senzilles. Sempre he tingut la preocupació de donar a conèixer gent humil perquè de la gent, l’important és la seva vida. De les fetes en vam triar una quarentena i les vam publicar en el llibre Gent de Santa Coloma, persones humils com la senyora que cuidava del wàter de sota la plaça de la Vila, el quiosquer más antic, l’escombriaire del Singurlin, una botiguera xinesa, una noia de l’Equador. que cuidava una senyora anciana.. I, tancant la sèrie, l’enterramorts, una entrevista que impactà molt a l’Odei, autora del llibre.

Ahir vaig rebre bastants whatsapps, lloant l’entrevista. El Germán me la va fer amb empatia, i això es nota. Amb el diari sota el braç, aprofitant el bon dia que feia, vaig baixar a la plaça A. C. Comín i vaig estar llegint l’entrevista. Pensava: avui les 128.000 persones que compren l’ara  m’hauran vist. Podria enorgullir-me pel cop de fama! Però demà –vaig dir-me– el diari serà als contàiners i potser algun treballador, amb el full on surto, haurà embolicat el seu entrepà, i ves a saber tirat on, apareixo rebregat i tacat d’oli… Som tant efímers!

Per això escrivim? Per –com diu Irene Vallejo– escapar de l’oblit?