Recordo avui –per l’estranya forma com celebrarem el Nadal– el conte que vaig escriure fa vint anys. El jove capellà mossèn Joan s’estrenava com rector del poblet d’Huix, i preparava amb il·lusió la primera missa del gall que celebraria en l’esglesiola, situada al cim d’un turó, amb el poble als peus de la muntanyeta. S’imaginava que la gent pujaria, i pensava en el què els diria al sermò. “Aquesta nit sacratíssima –amb aquesta frase solemne començaria la prèdica– us ha nascut un infant que us obre el camí del cel”. Mentrestant preparava la foguera, que encengué davant del temple, la gent del poble la veuria de baix estant, i la llum del foc els animaria a pujar.

Però ja havia tocat el tercer repic, i no pujava ningú. El mossèn s’acostà a la punta del pradet de davant de l’esglesiola, mirà si es veia algú pujant però no, ningú. Les dotze tocades va dir “toquem un altre cop la campanana, més fort , la gent vindrà!”, i en no veure al cap d’una estona cap feligrès, va decidir baixar al poble i instar-los que pugessin. Gairebé no hi havia llum encès a cap casa. Llavors va al casino, on troba la colla d’homes grans jugant a cartes. Els convida a missa però fan el ronso. S’asseu al seu costat, beu una copa de vi i espera que acabin la partida, llavors els comminarà que pugin. Però n’enceten una altra, i després una tercera… Mossèn Joan s’endormisca i perd el món de vista.

Quan torna sol a la rectoria ja ben entrada la nit, acaba d’apagar la foguera, entra a l’església, s’agenolla davant del sagrari i quan era a punt de queixar-se a Déu del fracàs, veu el nenjesús despulladet i li ve com un pensament estrany: “I si l’estona amb aquells rudes pagesos ha estat la millor missa del Gall que podia celebrar?” “El primer Nadal –pensa de sobte– no degué ser gaire diferent”.

Uns amics es van estranyar molt que jo hagués escrit aquest conte; me n’he recordat perquè el Nadal d’aquesta nit pandèmica s’hi assembla molt.