• 

Ha estat molt greu, l’incendi ocorregut a Badalona, que ha causat tres morts, dos ferits crìtics, quatre de greus i uns setze lleus. Sembla ser que es produí en caure a terra una espelma encesa, sobre un escampat de cartrons, papers i fustots. A l’edifici s’hi refugiaven més d’un centenar d’immigrants, la majoria d’ells d’origen subsaharià. El foc es propagà molt de pressa i els ocupes de les plantes superiors van viure amb un pànic terrible, uns van saltar per les finestres, d’altres van haver d’esperar que els bombers i els mossos d’esquadra els salvessin.

Més enllà, però, de la tragèdia, el que és terriblement horrorós és que en aquesta antiga fàbrica feia ja més de deu anys que s’hi refugiava un munt de persones. ¿Podem figurar-nos què representa viure en una intempèrie tan radical? A Badalona hi ha més de 200.000 veïns, és una ciutat d’una gran activitat econòmica i social, té una bonica rambla vorejant la platja i surt a la televisió gairebé cada dia, rere del coratjós equip de bàsquet… ¿Com s’hi han de sentir ignots veïns com els que es refugiaven en les naus que ara han cremat?

Es tracta del que el papa Francesc anomena les perifèries existencials. Llocs a tocar nostre on viuen persones sense sostre, sense mitjans, sense ser reconegudes… i que a sobre, víctimes de la pobresa, són mal vistes per gran part de la població benestant.

Quanta insensibilitat!