Porto més de vint anys vivint al piset del carrer Roma i m’adono que em costarà molt marxar-ne. Tot el dia veig el cel i, després de dies plujosos com han estat ara, quan surt el sol el goig que m’inonda és molt gran. ¡Que trist que ha de ser estar confinat sense veure el cel! Hi he pensat un cop més, arran de l’accident de Badalona, tantes persones malvivint en cataus foscos, i bruts, sense llum i sense aigua, on el sol no entra mai.

Mai no  valorarem prou el sol. Com si fos un  gest religiós, passo estones abocat a la finetra perquè em banyi. He llegit que el sol és la vitamina més important que tenim. Fa bé al cos i encara més a l’esperit. Miro l’extensió de cases que es desplega davant meu i contemplo la munió de terrats que coronen el munt de cases que hi ha. A part de pujar-hi per estendre la roba, que poques persones se n’aprofiten per esbargir-se, per dinar-hi, per trobar-se… a no ser quan el terrat pertany als veïns de l’àtic.

Als arquitectes i constructors se’ls hauria d’obligar que quan projecten una casa, el terrat el concebeixin com una espai d’ús col·lectiu, de manera semblant a com el gran Ildefons Cerdà havia concebut els interiors de les illes de casa, zones enjardinades, obertes als veïns. Sembla mentida que valorem tan poc el sol, quan la natura ens l’ofereix amb una total generositat.

Amb sant Francesc d’Assís l’hem de celebrar perquè il·lumina el dia, perquè és bonic i perquè resplendint en el cel, ens omple d’alegria.