Ahir vaig trucar a Gramagraf, la  “meva” impremta, per demanar el pressupost de la impressió d’un meu nou llibre. Un llibre que ha sorgit  inesperadament, sinó per un imperatiu categòric sí per un imperatiu moral. M’ho havia dit el meu germà Manuel més d’una vegada i m’ho va repetir pocs dies abans de morir, superats els 90 anys.

Deia que nosaltres dos –ell i jo— havíem arribat a tan grans per salvaguardar la memòria dels cinc, i la dels pares i dels avis… Ell duia anys treballant-hi. Amb el llibre Pas a pas camí de l’alba recollí l’activitat de l’Acadèmia de Llengua Catalana, que seguí la consigna de Jordi Pujol en ple franquisme de “fer país” i, darrerament va promoure l’esplèndid  llibre sobre el meu pare arquitecte, que ha publicat l’ajuntament de Barcelona.

La preocupació de salvar la memòria m’ha acompanyat sempre. I ara, en morir el meu germà i convertir-me en el darrer dels cinc, he sentit  la responsabilitat d’escriure els records de quan érem nens, coses que un cop jo ja no hi sigui, s’hauran perdut. De vegades em pregunto si val la pena recordar les nostres petites històries.  No puc deixar de pensar la poca cosa que som nosaltres. Però em sobreposo per un pensament més profund, el que al món no hi ha  res més gran que cada home, cada dona que existeix.

Doncs això: que cadascú vetlli per la salvaguarda de la petita història que ha viscut, pensant que la suma d’aquestes històries és la Història Universal.