Podria fer del riu Besòs com una paràbola evangèlica. Diria: en un lloc que havia estat molt bonic passava un riu tranquil d’aigües netes i clares. La gent del poble hi baixava les tardes del diumenge i s’estaven sota l‘esplèndida salzereda, hi berenaven, els nens i nenes jugaven mentre els seus pares la feien petar. Però els  temps van canviar molt, el poble es va empobrir perquè els  que manaven, per fer diners, van ompli-ho tot de cases i fàbriques sense respectar el riu.

Els peixos van morir, els ocells van marxar i el que era un lloc amè i bonic es va convertir en una claveguera. La gent es va desesperar. Què fer, amb aquesta porqueria de riu? Es deien moltes coses, fins i tot es pensà cobrir-lo amb una  gran placa de ciment i tapar-lo; de passada es disposaria d’un immens pàrquing i e’n treurien molts diners.

Com sempre, el pessimisme obnubilava labona gent que, dominada pel pessimisme, no trobava cap solució. Però com sol passar sempre, hi hagué un grupet de persones, amants de la natura –molts eren d’un centre excursionista-que es van conjurar per salvar-lo… Al cap del força anys ho aconseguiren i avui el  riu és una gran parc, un parc verd, bonic, al qual tornaren els peixos i els ocells.

¿Compreneu la lliçó? –diria el mestre– No us deixeu endur pel pessimisme. Cregueu en la vostra força, que voler és poder.