Avui se celebra la festa del Roser. Anys enrere era una festivitat sonada; d’origen antic, el 1571 adquirí una enorme divulgació perquè la victòria dels cristians a Lepant contra els turcs va escaure en el dia de la seva festa. El poble, però la va fer seva per uns camins més senzills, més populars i poètics. D’una banda, per la devoció que sentia pel rosari. A casa nostra, per exemple, recordo que sempre l’havíem resat, de petit i adolescent a casa i ja de gran, al seminari… Una festa lligada a la rosa, símbol de la primavera.

La renovació litúrgica que s’engegà amb els aires renovadors del concili Vaticà ha expurgat de  la religió les devocions populars, i el fort corrent secularitzador viscut avui les ha acabat d’empetitir. I això crec que és bo perquè centra la fe en la figura de Jesús i en el missatge essencial de l’evangeli, que és l’amor al pròxim.

Però m’agrada que quedin en el folklore. Ara com festes populars  que ofereixen una via senzilla i humana de recolliment i de festa, terrenal, però molt humana. Poso l’exemple de la  presència de l’església de Sant Ramon de Penyafort a la Rambla amb la imatge de la verge del Roser a la façana, que sol tenir les portes obertes tot le dia; veient des del carrer l’espai ombrívol i acollidor, quants cops hi hem entrat per viure una estoneta de silenci profund i d’obertura a un més enllà, enmig del bullici del carrer.

És la funció que sol tenir avui la devoció popular a les marededéus, com la molt bonica del Roser: un pic de tendresa, com les roses.