Sant Miquel

Deixo el soroll de la batalla per dedicar la glosa als meus dos germans grans, el Miquel-Àngel que d’aquí quatre dies farà vint-i-set anys que va morir, i de qui avui és el sant, i el Manuel, que demà faria noranta-dos anys i que no hi arribà, quan li faltaven només unes setmanes. ¡Tan orgullós com n’estava, ell, de la seva salut de ferro! No són aquí però serà com si m’hi reunís en el més enllà. Com vaig escriure quan va morir el meu germà gran tinc tants familiars, tants amics i amigues en l’altre món, que és com si jo visqué entre el cel i la terra.

El fet és que els bons morts quants més dies passen, més els recordem. Amb el Manuel, que feia ja tres o quatre anys que quedàvem dels cinc que érem, quasi cada dia ens trucàvem; per un adjectiu que no recordava, per preguntar-me què m’havia dit el metge, per recomanar-me una pel·lícula… Qualsevol cosa era bona per despenjar el telèfon. ¿Com no enyorar-lo? La vida és tan rica i l’amistat i l’amor tan forts, que ens neguem a matar els nostres morts, i els allarguem la vida, ni que sigui imaginant-los en un lloc tan eteri com el que la gent bateja amb la locució tan evasiva de “el lloc on sigui que estàs”.

I no, jo penso que aquest lloc “ha” d’existir, que aquest lloc existeix, perquè la vida és massa viva i massa bonica, i massa ardent i universal l’anhel que hi hagi un futur absolut, per ara acceptar que tot acaba. ¿No és més raonable, més harmònic, més conseqüent pensar que igual que el dia  venç la nit, la vida acabarà triomfant? Jo crec en el cel com els nens i els poetes, i em recolzo en que és un desig universal. I, per si fos poc, tinc les bellíssimes paràboles de Jesús,  sens cap dubte l’home que ha estat més a prop de Déu i, per tant, ho sap.

De moment, ja tinc a la nevera l’ampolla de xampany Parxet per aquest migdia, per si no m’arriba un xampany amb denominació d’origen “Vins del Paradís”.

Facebooktwitterredditpinterestlinkedinmail

Sigues el primer en comentar on "Sant Miquel"

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*