Les paraules

Temps enrere vam fer una llarga excursió. Vam passar per Torelló, ens vam dirigir a Vidrà, vam fer nit a la muntanya i l’endemà vam baixar cap a la plana d’Olot. Ho he recordat ara, llegint una entrevista de Montse Serra a l’escriptora Antònia Vicens, arran de la publicació del seu darrer llibre de poesia Pare, què fem amb la mare morta. El què em deté és  el què diu sobre el valor de les paraules. Conta que després d’haver escrit novel·les ha descobert que la poesia li va molt millor per expressar el que sent i pensa, pel paper principal que hi tenen les paraules.

I explica que quan era joveneta l’encisaren tant, les paraules, que acabà col·leccionant-ne i jo, per una estranya associació, ho he relacionat amb la llarga excursió que evoco. Recordo que fent una dura pujada m’aturava de tant en tant i llavors mirava el terra del camí, ple de petits fòssils, unes cargoletes petrificades. Em fascinava pensar que allò aparentment tan mort era ple de vida, en el sentit que eren testimonis d’uns temps molt llunyans,  gràcies als quals els paleontòlegs descobreixen la vida de milers d’anys enrere.

L’Antònia Vicens diu que veia les dones del poble que d’una vorera a l’altra es dirigien la paraula i segons què deia una, l’altra reia o plorava, “i jo em quedava encensada davant aquell poder, aquella grandesa” de les paraules. I cita uns versos del gran Vinyoli: “Com una font, a voltes, la paraula / diu els secrets del món”. I com que ho crec, començo els matins amb la lectura d’un poema. Vicens diu “Tinc un gran respecte, quasi terror, davant les paraules”. Jo més que terror sento admiració, sorpresa, un goig infinit.

Com quan Déu va dir a Moisés: “Descalça’t, que trepitges terra sagrada”.

Facebooktwitterredditpinterestlinkedinmail

Sigues el primer en comentar on "Les paraules"

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*