Tal dia com avui els companys de curs del seminari dinàvem junts per celebrar l’aniversari (1957) de la nostra ordenació sacerdotal. Quan vam iniciar els estudis superàvem la trentena, ara entre els que han mort i els que han plegat, amb prou feines en sumem una desena. Quan parlo de plegades no em refereixo als que han deixat el ministeri sinó dels qui, havent-lo deixat, avui no en sabem res.

De l’ordenació sacerdotal, ¿què en resta, avui? Dèiem que un esdevé capellà in aeternum. És dir: per sempre més. En aquest sentit ¿no es podria dir de totes les professions? Un metge es jubila però sempre serà un metge. El que passa és que en la” professió” de capellà l’ordenació es presenta i es viu com una profunda transformació personal que fa Déu a través del ritus que exerceix el bisbe, que et converteix en una persona consagrada a les coses de Déu i per sempre, in aeternum, en aquest món i en l’altre.

Els temps han canviat profundament. El clergat ha perdut l’antic prestigi. I en gran pat l’aspecte “religiós”. El laïcat ha pres un fort protagonisme i la fe troba el seu lloc principalment en la vida quotidiana. L’Església mateixa, el corrent “progressista” del Concili Vaticà II, s’emmiralla  en el Jesús de l’evangeli, lliurat no a fer un món religiós sinó un món millor: la terra nova i l’home nou. És la difícil tasca de l’Església, trobar un llenguatge nou per al món d’avui.

Sense sotana. Sense una posició privilegiada, simplement com un humil servei, ajudant la gent a trobar Déu en el món d’avui.