L’atles, escrivia ahir, m’obra al món físic, al coneixement dels molts i diversos països que hi ha al món. Avui penso en la poesia, i ho faig agafant el títol del llibre de poemes de Jordi Pàmias, “La paraula i en cant”, que trobo molt suggestiu. La paraula, o les paraules que poden sonar-nos com sorolls buits, o que poden transmetre’ns la música de la vida, com les notes d’una partitura, per qui sap llegir-les.

Jordi Pàmies és un poeta de la Segarra. Jo no el coneixia, me’n va parlar no fa gaire temps en Robert Cama, també fill de la Segarra, de Guissona com el poeta amic. El llibre que cito és una brevíssima i molt personal antologia  de poemes seus, escollits pel mateix poeta. En un dels poemes, “Alzina negra”, una estrofa diu: “La vida té un punt / de tendresa amarga. / El vell cor, eixut / com la terra campa / prou sap que no hi ha / camí de tornada. / On és, l’ametller / de la flor tardana?”

Una forma de parlar que va més enllà de les paraules i que et du a la música de fons de la vida, al batec de les coses, immerses en el fluir del temps.

Un poema cada matí per no perdre l’hàbit d’escoltar el cant secret de la vida.