He llegit els dos libres de Carles Puigdemont, M’explico i La lluita a l’exili, una lectura fatigosa i alhora apassionant. Fatigosa perquè són més de mil pàgines que no pots llegir d’una tirada sinó amb moltes aturades, com quan fas una excursió a un cim amb la dèria d’arribar al capdamunt però, a cada moment, fas una parada perquè el paisatge t’atreu.  Llegint aquests llibres vols saber com acaben les discussions entorn dels grans temes que s’hi van tractant, però el dia a dia –el text és un dietari, escrit a dues mans pel president i pel periodista Xevi Xirgo– t’ho retarda.

En primer lloc, descobreixes la feina que comporta el càrrec de president. Dels polítics en saps les coses que fan, el grans titulars. En canvi aquests dos llibres et produeixen la impressió que convius el dia a dia al costat de Puigdemont totes les hores, fins i tot quan arriba la nit i escolta música perquè està cansat i no pot dormir. Un home amb una agenda pleníssima, un munt de reunions, de visites, de viatges, de conferències… I saps què pensa, què sent, el seu estat d’ànim, com enyora la dona i especialment les dues filles, els sopars que fa i com es distreu tocant la guitarra. Et queda la imatge d’un home intel·ligent i apassionat, molt llest i ocurrent,  obsedit a dur a terme un únic i gran objectiu: la independència de Catalunya.

Copses, evidentment, l’oposició bestial de l’Estat espanyol a l’independentisme i et sorprèn l’astúcia del president i del seu esplèndid equip d’advocats, desmuntant una a una les traves  que la Justícia espanyola va ordint per aniquilar el procés. Al llarg de la lectura hi surten moltes persones i en veus el paper que juguen. Però, sobretot, t’adones del pes enorme del poble, en el qual el president confia plenament, en contrast amb la persistent divisió dels partits independentistes que, llegint els dos llibres, treus la conclusió que es deu sobretot a Junqueres i Esquerra Republicana, sense que t’expliquis el perquè.

M’agradaria que la gent d’Esquerra ho comentés. I, sobretot, que d’una punyetera vegada es forgi la unitat que tant reclamem la gent.