‘Entre l’infern i la glòria’ (1)

Vaig acabar amb pocs dies el tomatxo dedicat a la conquista del poder per Mussolini i els feixistes, un volum per mi apassionant: resulta una travessia repugnantentre assassinats, corrupció i odi. A mi, tot això que fa referència al Mal (en majúscula), m’interessa molt. Cerco el perquè de la seva existència; una forma de conèixer l’home i la humanitat. Per sort, la lectura immediatament posterior de la petita novel·la La mida justa va ser per mi una glopada d’aigua neta, una finestra oberta a un panorama on regna la poesia, la bellesa i la bondat, tot i transitar per una situació altament dramàtica.

I ara m’he llançat a un mar en el que m’hi sento molt bé, tot i que t’acares també a la  baixesa de personatges mediocres, envejosos i falsos, però que no eclipsen la persona de mossèn Cinto, el colossal poeta  nascut a Folgueroles, protagonista absolut del llibre Entre l’infern i la glòria, al que penso dedicar més d’una glosa.

El llibre té 1.000 pàgines i en dos dies ja en porto 150 llegides. Sé no solament que fruiré molt coneixent  a fons la seva apassionant vida sinó que, seguint-lo pels cims de la poesia, de la llengua i de la seva innocent bondat, reviuré uns ideals que a mi també m’han mercat desde petit. Ahir en tornar cap a casa em vaig trobar amb l’amic poeta Jordi Valls Pozo i, comentant aquesta lectura, en dir-li que potser Verdaguer era  un xic massa crèdul, em va dir que això era un defecte (o una virtut!) dels poetes que, com el Quixot, en veure molins de vent creuen estar davant de gegants.

Beneïda la simplicitat del nen i de les persones netes de cor, que saben escollir la bellesa!

Facebooktwitterredditpinterestlinkedinmail

Sigues el primer en comentar on "‘Entre l’infern i la glòria’ (1)"

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*