Versalles: 7 nous estats

Fa pocs dies que vaig acabar llibre M. El hijo del Siglo, d’Antonio Scurati (800 pàgines). Volia aprofundir en les raons de l’ascens del feixisme en un país tan civilitzat com Itàlia. Més endavant hi dedicaré alguna glosa però avui faig una marrada perquè, per conèixer millor el antecedents del fenòmen feixista acabo de llegir el capítol de la Historia Contemporánea, d’Akal/Textos, dedicat a la Gan Guerra de 1914, i la lectura m’ha dut al Tractat de Versalles (1919), que d’entre altres coses –com l’eliminació dels imperis Austro-húngar i Alemany—aprovà la independència de  set nacions sense estat (Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània, Polònia, Xecoslovàquia i Iugoslàvia).

Ho proposà el president Wilson dels Estats Units, que cobrà un paper principal perquè gràcies a l’entrada en guerra del seu país, els aliats van vèncer. Wilson defensava el  dret d’autodeterminació de les nacions sense estat i, a més, amb la independència de les set noves  nacions es creava un cordó sanitari que allunyava d’Europa el perill del comunisme, que acabava de triomfar a Rússia.

A la vista dels canvis de frontera que visqué Europa, com pot ser que hi hagi qui negui el dret de les nacions sense estat a decidir el seu futur? Penso en el patiment dels qui, habituats a viure en un país, hagueren de passar a un estat diferent per una millor ordenació de les fronteres. Sentir-te d’un lloc ningú t’ho privarà. Però aquest sentiment no hauria de convertir-se en una oposició a que la nació on vius, pugui decidir el seu futur.

Si al segle XX les fronteres es van canviar per evitar la guerra, per què no canviar-les en ares d’una Europa nova, l’Europa dels pobles?

Facebooktwitterredditpinterestlinkedinmail

Sigues el primer en comentar on "Versalles: 7 nous estats"

Deixar un comentari

El teu e-mail no serà publicat


*