• 

En la glosa de fa dos dies expressava l’emoció que sentia quan a la Vallferrera visitava pobles que em rebien amb un rètol que prlamava, o més aviat s’exclamava cridant que fa mil anys, quan Catalunya tot just s’estava formant, ells “ja hi eren”.  L‘explosió d’una consciència  nacional que estem farts que se’ns negui i ens fan difícil de viure-la com qualsevol altra nació.

Jo pensava en la contundència amb què en aquests pobles es respira la seva història antiga. La gent forana que els visita els veu com una postal bonica. Però per poc que aprofundissin  en el seu coneixement en descobririen la història i s’adonarien que  la llengua és tan important en la seva formació cultural, com ho son els rius la  Noguera Vallferrera i la Noguera Pallaresa en la configuració del paisatge físic.

Pensant aquestes coses m’assabento que el Tribunal Constitucional prohibeix als Països Catalans el Principat, el País Valencià i les Illes que s’enviïn documents en llengua catalana, que han d’estar en castellà.  Quina barra més grossa! La meva reacció es convertir-me en militant de la llengua catalana. Persones immigrades de països estrangeres es queixen que els catalans en veure pel color o l‘accent que procedeixen de fora, els parlem en castellà. O ho fem per una equivocada deferència.

Doncs no! Parlar sempre en català, que qui ve i viu aquí s’adoni que la llengua de Catalunya fa mil anys que ja era aquí.

•