La meva neboda Montserrat m’envia  unes quantes fotografies de núvols, de núvols que ha vist des del balcó de casa seva, aquests dies de confinament. Un espectacle canviant, bonic, suggestiu. Recordo les vegades que de petits, estirats a terra, els contemplàvem passar i segons les figures que feien dèiem que eren ovelles, o un dragó o un castell… Els miràvem des de terra i ens preguntàvem cap on anaven, no com ara que a còpia de veure cada dia el servei meteorològic sabem què són els núvols i d’on vénen, si porten pluja o neu i cap a on van.

Però tot i saber tot això quan els contemplo des de la finestra o quan soc al camp, a la muntanya o al mar, continuen admirant-me. Normalment es mostren com un quadre, com una pintura viva que es mou i canvia de formes, i agafa les diferents figures que de petits ens feien tan feliços.

També hi ha cops que trobant-te a sota els veus atapeïts, obscurs, carregats d’aigua i has hagut de córrer perquè el xàfec no t’agafi. Mai no oblidaré la tempesta que vam suportar quan, acampats a la vora del llac Major del cercle de Colomers una colla d’amics, caigué sobre nostre una pluja diluvial, acompanyada de trons i llampecs; les pedres petaven i se sentia la remor de l’aigua esmunyint-se per reguerols que es formaven pertot… Penso també en l’estranya sensació que tens quan, volant, l’avió entre dins dels núvols i una estona només veus la massa cotonosa, que t’envolta.

I em pregunto: per què a qui viu somiant coses boniques se li diu que viu als núvols?

• 

n o t a:

a la columna del costat trobareu diferents comentaris, darrerament n’hi ha dos, sobre dos temes dels quals us convidava que enviéssiu la vostra opinió. Un sobre els gossos com animals de conpanyia; l’altre, si retirar o no de l’espai públic figures i plaques que evoquen persones i fets que avui, per alguna seva connotació, no podríem honorar. La vostra opinió ens ajudarà a pensar i enriquirà el capvespre.

•